Els darrers i greus esdeveniments viscuts per l’Església catòlica a Irlanda (i pocs anys abans, als EUA) han sacsejat la credibilitat de la institució més antiga del món, una institució que per a la majoria de nosaltres no ens és indiferent i que, malgrat tot, volem continuar estimant. Aquests fets potser ens han fet reflexionar sobre quin model d’Església volem, sobre quines coses n’eliminaríem i quines hauríem de potenciar més. Arribats en aquest punt cal dir que l’autocrítica sempre és bona, però mai no hauríem de caure en el parany de l’autodestrucció.

És difícil trobar un model d’Església perfecta. En els nostres anys de Conreria mai no ens van intentar incul- car un projecte d’Església ideal. Però sí que vam tenir la sort de conèixer l’Església per dintre, perquè aquell seminari menor de finals dels 70 era, penso, un bon reflex de la «nau de Pere» de l’època i del que continua essent en l’actualitat: una suma d’esforços i tendències diverses la majoria dels quals són moguts per una fe sincera. Una imatge gràfica d’això que dic la podríem trobar en dos dels professors més estimats per la nostra generació: Mn. Francesc Nicolau i Mn. Antoni Nel·lo. ¿Era contradictori veure passar pels mateixos passadissos un capellà tot bondat abillat amb la tradicional sotana, al costat d’un altre de més jove vestit amb un «kung-fu» i uns pantalons de campana? Per a nosaltres no. Perquè notàvem que aquests sacerdots vivien amb auten- ticitat la seva fe i la transmetien amb el mateix entusiasme. Simplificant-ho molt, és evident, podem afirmar que ambdós eren el veritable rostre d’una Església que intentava obrir-se al món sense haver de renunciar a allò que li era essencial.

Entroncant d’alguna manera amb el que a dalt afirmem, el famós periodista i escriptor italià Vittorio Messori afirma el següent quan recorda el seu naixement a la fe catòlica: «Em vaig adonar, amb un instint que després em va ser confirmat pel coneixement i l’experiència, que el protestantisme acaba per dissoldre’s en la història, quan no en l’actualitat, mentre que l’ortodòxia greco-eslava mira cap a la metahistòria, tendeix a dissoldre’s en l’Eternitat esplendorosa i immòbil de les seves icones. Només en el catolicisme trobava el “centre”, la coneguda presència simultània dels oposats: l’acció i la contemplació, l’atenció a aquest món i al mateix temps al més enllà. Per citar de nou a Guitton: “Je suis catholique parce que je veux tout”. I també jo ho volia tot.»

Ja han passat 2.000 anys i la nau que sant Pere va comandar per primer cop ha anat avançant enmig de tempestes molt perilloses. Ara ens trobem enmig d’una altra i, probablement, el millor que podem fer és remar tots a l’hora confiant que el timoner ens durà per la ruta més segura. Perquè, com deia santa Teresa, «Dios escribe derecho con renglones torcidos».

FPG